| |
|
En record de Josep Vicent
Marqués (València 1943-2008) Llegiu-lo
Rafael Xambó*
Ha mort Josep Vicent Marqués i
resulta ben difícil encotillar-lo amb unes poques etiquetes a l'ús dels
obituaris convencionals. No, de fet, no fou gens convencional en res d'allò que
va ocupar les seues reflexions i anàlisis. Li agradava l'estela del
situacionisme, barrejava el rigor i l'humor per fer-se entendre i criticar
divertint, xarrava pels colzes i, en els bon temps, no es repetia ni avorria.
Llegia amb voracitat tota mena de papers, tant llibres de ciències socials com
la paperassa de la cultura de masses. Igual el podies trobar amb textos
marxistes o freudians heterodoxos com amb revistes del cor, novel·letes de
Corín Tellado o manuals de sexologia. Tenia una excel·lent inventiva per a
l'eslògan i en va produir un bon grapat en el anys de militància esquerrana i
ecologista. Fou indiscutiblement un dels primers ecologistes polítics
valencians —Col·lectiu Margalida, El Saler per al poble. També va escriure els
millors manifestos dels anys 70 al País Valencià i va pronunciar un inoblidable
discurs quan va ser candidat independent al Senat. Com a sociòleg va fer
aportacions rellevants a l'anàlisi de la societat valenciana des de
l'imprescindible País perplex on va analitzar amb agudesa la formació
social valenciana, va discutir amb els economistes, va qüestionar el
fusterianisme dogmàtic sense caure en les simplicitats oportunistes d'altres
autors posteriors, aleshores fusterians de missa diària —de fet, Marqués va ser
un continu antioportunista, més abocat a la seua congruència ideològica que a
l'aprofitament de conjuntures—, i se'n va fotre de la burgesia valenciana i la
seua ideologia de barraqueta. Des del catalanisme se'l veia com una mica blaver
perquè mostrava les diferències valencianes, des de l'esquerra se li
qüestionava una certa retirada àcrata. Potser ningú no va llegir el seu pròleg
al llibre col·lectiu Clase obrera y cuestión nacional. Als anys 80 i 90 va centrar el
seu interès en la sociologia de la vida quotidiana i les relacions de gènere: No
és natural i Qué hace el poder en tu cama són els llibres
fonamentals d'aquest període, en el qual va desplegar una gran activitat com a
articulista, intel·lectual mediàtic i conferenciant. Les seues anàlisis sobre la
construcció social del baró i la seua ferma complicitat amb el feminisme varen
influir tota una generació d'homes i dones progressistes. El declivi li va vindre ja fa
uns anys amb la malaltia i la pèrdua de facultats. Confiem que, ara, els qui
fórem els seus companys de Departament puguem transmetre el seu llegat
intel·lectual, dispers i iconoclasta, fecund però, i que encoratge a treballar
la seua obra entre els joves i les joves sociòlogues. *Departament de Sociologia i
Antropologia Social. Universitat de València Font: Levante, 5 de
juny de 2008 Les margarides de Marqués Manel Rodríguez-Castelló De fet feia anys que el
trobàvem a faltar, en els seus articles, en la plaça on s’airegen els debats creatius
i volen les propostes engrescadores, i no perquè mai hagués desistit dels
somnis, de la voluntat d’arrimar el muscle, del compromís, sinó per les putades
del temps, pels estralls de la malaltia. De manera que sempre preguntàvem per
Marqués en veu baixa, com qui tem despertar un nadó, agafant-nos a la
necessitat de pensar que potser la Dama havia fet una excepció i ens concediria
la treva del retorn de la lúdica lucidesa del mestre. Perquè l’heterodox de
l’heterodòxia, com algú va arribar a definir-lo, fou essencialment un mestre,
capaç d’elaborar les preguntes que ens posaven davant l’espill de la nostra
perplexitat. I ho féu sense ajornar el goig de viure el present en nom de cap
paradís futur, renúncia que tant justifica els mansos de moltes confessions,
sabedor que l’autèntic compromís comença amb el que és té més a mà, que no és
altra cosa que la pròpia vida. Un ram de margarides posà color al festí
d’estovalles arnades del comunisme canònic, i aquelles flors eren verdes, i
violetes, i concentraven tota la gamma dels vermells. La construcció del país
que anàvem fent s’impregnava, gràcies a homes com Josep Vicent, d’aromes
llibertàries, i l’horitzó, sostret de les urpes de les simplificacions fàcils,
s’obria a vivificadores complexitats. Però ara se n’ha anat per sempre i ens
deixa ací, una mica més orfes, amb els nostres amors impossibles. Molts amics
el van acomiadar al cementeri de València mentre sonava una cançó de l’Ovidi.
L’eslògan que quasi el va fer senador deia: «L’única cadena, la del vàter;
l’únic vàter, el vàter». I per això continuarem, dones i homes d’un país que
potser no el va merèixer. Font: Levante, 7 de
juny de 2008 Un mail a Josep Vicent Marqués Vicent Partal Ja ho veus, company, has hagut de morir-te just el dia que el fuel omplia
la Malva-rosa i quan feia poques hores que un negre pacifista havia esdevingut
el candidat favorit a la presidència dels Estats Units. El món va molt
rebolicat i l'esperança bé pot sorgir d'on menys esperàvem. Diu Canal 9,
aquella TV que mai no et féu cas, que mai no fa cas de tants valencians, que, a
la platja, hi han hissat la bandera roja, però no et faces il·lusions: no és la
que nosaltres volíem. El detall, això sí, m'ha fet riure, quan l'he oït. Et
propose que t'ho prengues com un homenatge a tota la vida que has
protagonitzat, encalçant sempre el somni i descontent de tot i per tot. I de
tots. De tu mateix inclòs. Minuts després de saber, Josep Vicent, que havies decidit d'anar-te'n, una
central nuclear eslovena, com la nostrada de Cofrents, ha eriçat els cabells de
mitja Europa i t'he recordat, al trinquet de Pelai, cridant allò de 'ni fam, ni
fum, ni fem!', en aquella campanya surrealista del 79. No hi reeixírem, prou
te'n deus recordar. Els del PSOE ja s'havien fet forts, gràcies a la traïció
d'Ernest Lluch, i allò que restava del vell Partit Socialista Valencià i de la
nova esquerra no donava per a més. Però tu ho deies tot tan claret que semblava
factible i possible el país que havies començat a posar dempeus amb Ferran
Zurriaga, amb Vicent Àlvarez, amb Cèlia, amb Eliseu, amb Valerià, amb Quico
Mira... Abans i després d'aquell estrany episodi, no vas parar mai de pensar i
d'escriure coses que pareixien rares, desconcertants de vegades. No vas parar
de fer-nos obrir les orelles: un home feminista, un ecologista quan no n'hi
havia, un valencianista que no es conformava amb la bíblia del respectat
Fuster... Tu sempre tenies aquella punyetera mania de mirar les coses amb els
teus ulls i no amb els dels altres. Fins i tot quan ho passaves malament –i
mira que ho has passat molt, malament... Si avui et dic que estic perplex per la teua absència, no és pas per fer un
joc amb el títol del teu llibre, aquell que no vam entendre ningú. Simplement
constate allò que em diu el cap. A València, allò que Vicent Bello solia
anomenar el 'bloc social reaccionari' mana molt. Ho han sabut fer, i el fem, el
fum i la fam, intel·lectual i no tant, ens assetgen. Hi ha dies que tot sembla
molt complicat. Però, saps?, un negre d'un suburbi de Chicago camina decidit cap a la
presidència dels Estats Units, dels mateixos Estats Units que ara governa eixe
criminal que es diu Bush. I la gent l'aclama quan diu que cal acabar la guerra
i que cal parlar amb els enemics i que no pot ser que els directius de les
empreses guanyen tant i que els bancs ens collen tant. I eixe xicot es diu
Barack i Hussein, poca broma. Tu ja feies política, pintaves amb quitrà parets
clandestines o ensulfataves amb herbicides el camp de golf aristòcrata del
Saler quan Luther King i Malcolm X queien a trets i els companys d'opressió del
pròxim president dels Estats Units no tenien ni el dret d'anar al vàter, el
lloc (recordes?) de l'única cadena acceptable. I ara, mira. No crec, sincerament, que canviar València siga més difícil que canviar el
país de Bush. Però, sense tu, sí que serà un poc més pesat. Dit això, sàpies que vetllarem pel país que tant has estimat. No et
preocupes. Font: VilaWeb, 5 de juny de 2008 País orfe
Pere Fuset i Tortosa* Vaig conèixer personalment a Josep Vicent Marqués en el meu primer any de
carrera. Va ser dins d'un dels cursets de La Nau dels Estudiants, sota el títol
Repensem els Salvem que inclogué una eixida a l'Albufera i al Saler. Allà, dins
d'una barqueta, Marqués acompanyat pel seu fill , Jaume, ens comentava com
s'havia salvat el Saler gràcies a la pressió ciutadana i amb el suport del
diari on ell escrivia. Recorde que vaig sentir certa sorpresa i emoció al
trobar-lo allí. Com quan vaig conèixer al meu admirat i ara amic Natxo Bellido.
Tots dos eren per a mi, tot i que amb nombroses diferències, referents del
valencianisme de conciliació, i de la necessària concòrdia a la societat
valenciana. De fet Marqués participà en més d'una ocasió en les sempre
interessants i mediàtiques xarrades organitzades per la Joventut Valencianista. Havia llegit alguns dels seus articles a la premsa, també el recorde al
programa de la Mari Pau Huguet parlant sobre el País valencià junt a la cantant
Salomé i fins i tot com tertulià de Maria Teresa Campos. Tenia alguna
referència de Germania Socialista gràcies a Document 88, sobretot pel que fa al
seu complex posicionament nacional. Però no fou fins que vaig fer-me amb un
exemplar de la reedició de País perplex que no vaig fer-me una idea de
la magnitud de la seua importància per al valencianisme. Aquell llibre, a banda
de ser cruament divertit sobretot en la seua primera part, introduïa els
conceptes de la fosca i mala consciència que com reconeix el també sociòleg
Rafa Castelló a un epíleg imprescindible van ajudar a plantejar millor la
qüestió nacional en termes racionals. País perplex és sense dubte un avís seriós
i erudit per al valencianisme, especialment al d'arrel fusteriana del qual
participava el propi Marqués. I una invitació des de la teoria al diàleg
pràctic entre el valencianisme. Ho era i és a més a més, des d'una perspectiva
inequívocament d'esquerres amb el valor afegit que té una aportació crítica des
d'este espai sovint massa complaent amb la trajectòria del nacionalisme
valencià. Recorde que, l'octubre de 2001, i precisament a instàncies de Bellido,
havia de presentar un acte al Club Diario Levante en el qual havia de
participar Marqués. Finalment, per problemes d'agenda, no acudí al que havia de
ser el meu primer acte públic en política i en el seu lloc participà
l'historiador Manuel Martí. El sociòleg, això sí, disculpa l'absència a un
article signat per al Levante-EMV en el qual em canvià el cognom pel de
Fonsé, inaugurant així una sèrie de deformacions periodístiques del meu cognom. Vaig tindre l'oportunitat de fer-li eixe retret mentre mullava fartons en
orxata en un dels actes organitzats pel Bloc Jove valentí en el que va
participar. Poc després el vaig tindre com professor a la Universitat de
València. La seua missió era despullar-nos l'estructura social de l'estat però
jo, malgrat el bon resultat, l'aprofití més per conèixer la seua particular
visió del valencianisme des d'aquell desordenat despatx que ocupava a
Tarongers. No estava tampoc en la seua millor època i part de l'alumnat ho
recordava contínuament en les converses de cafeteria. Finalment Marqués deixà
de donar classe apartat per malaltia. Fa poques setmanes em recordí d'ell quan li prestava País perplex a
la meua companya de pis. tot anunciant-li que tenia entre els mans un llibre
imprescindible d'un sociòleg valencianista, d'esquerres, ecologista i
feminista, entre molts altres -ismes, exemplar. Dissortadament ens ha deixat i
alguna gent ens sentim una miqueta orfes. Dissortadament dic mentre em ve al
cap la definició que d'este terme inclogué en el seu irònic diccionari valencià
amb el que obri el seu País perplex. Un país perplex i hui
dissortadament orfe. *Secretari general del Bloc Jove. Font: Levante, 6 de
juny de 2008 Ens ha deixat el més lúcid Ignasi Bellido Esta vesprada m'ha dit mon pare que s'havia mort Josep Vicent Marqués. De
seguida m'he anat a internet a llegir la notícia. Feia anys que no sabia res
d'ell, però el coneixia. Participà en diversos actes de la JV i presentà un dels
meus llibres escrits amb Bertomeu. Sempre va ser un «enfant terrible» que anà
voltejant els temes i els colors que més l'interessaven, el país, el roig, el
verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir
el llibre, «País perplex». Una de les reflexions més lúcides al voltant d'este
embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un
dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d'una tradició
valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc
vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m'empatxara la lectura.
Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l'heterodòxia de les tradicions
enfrontades, les úniques fonts vàlides d'aproximació al conflicte i a les seues
possibles eixides. Marqués no era tercera via, era de molt abans que s'encunyara la tercera
via dels Mollà-Mira i el posterior "Document 88» dels Franch, Nadal,
Colomer, Company. Marques escrigué en l'onada revisionista a Fuster dels
economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La
data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues
reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la
construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part
ben determinant d'allò que som i ens sentim. I de com actuem. Ja, abans, el
mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions
impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en
els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions,
l'allunyava de l'ortodòxia catalanista. Ell no acabava de creure en una nació
valenciana possible, ni tampoc s'enganxava al carro dels països catalans. Érem
un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava. Recuperem alguna de les joies del seu llibre: És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en
l'estúpid – tot i que puga ser entranyable – narcisisme tradicional? És
possible fer-ho sense aquell pànic – dels sectors catalanistes – a no ser mai
més que valencians? «País Perplex», 1979 En tot cas ell sempre estigué a favor de l'armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades - que no oblidem foren considerades en l'inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient: No està tancada la nostra posició als que porten al cor – i sols al cor –
el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres
acceptaríem la seua bandera si ells – parle dels que són poble com nosaltres –
acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d'un poble de ser
lliure". «País Perplex»,
1979 No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué. En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d'homenots com el Josep Vicent Marqués. Esta nit el meu homenatge per al nostre "Virgili", agarrant la definició d'un companyó de batalles d'eixe temps, és rellegir una altra volta "País Perplex". Vos recomane a tots que feu el mateix. Font: Pàgina 26, 5 de juny del 2008 Record de la tenacitat Enric Sòria Se'ns ha mort Josep Vicent Marquès. Que fóra una notícia anunciada per la
seua llarga malaltia no la fa menys trista. En el seu cas, dir que va ser una
figura mítica de la represa cultural i política del País Valencià durant la
Transició seria dir poc. Personalment, no el vaig tractar gaire. Vaig tenir la
sort d'assistir a algunes de les seues múltiples intervencions en l'agitada
època que seguí a la mort de Franco. Després, ens vam anar veient ací i allà.
Era molt brillant. Molts dels seus amics m'han dit que era l'home més
intel·ligent que han conegut. No ho dubte. Els seus llibres són lúcids i
divertits, i els seus articles, enginyosos, però no donen en absolut la seua
mida. La seua imbatible agilitat mental s'expressava millor en el tracte humà.
Les tertúlies, els mítings, les reunions inacabables on tots fumaven com
desesperats (i ell més que ningú) eren el seu hàbitat natural. En el seu millor
llibre, Tots els colors del roig, conta, entre altres coses, com, quan i
per què va decidir parlar en valencià. M'ho puc imaginar: l'alegria dels amics
nacionalistes i el disgust de parents i coneguts per passar-se a una llengua
pobletana i inútil, o la perplexitat de l'intel·lectual que domina la
terminologia llibresca i no sap com es diuen ni les verdures ni els estris de
la cuina; llacunes que ha d'omplir amb la dubtosa ajuda de l'inefable
vocabulari de Ferrer Pastor. Se'n va sortir molt bé. Tenaç home d'esquerres,
nacionalista, feminista i ecologista, Marquès va ser un lluitador irònic, un
home amable i un tossut important. Simpatitzant etern dels oprimits, no pogué
ser naturalesa, ni dona, ni obrer, però sí que aconseguí de convertir-se en un
inoblidable valencià. Font: Avui, 15 de juny del 2008 Josep Vicent Marqués Josep Piera M’ha arribat la notícia de la mort de J. V. Marqués. Sabia de la seua
malaltia, per amics comuns, i per ells sabia de la deriva fatal en què de feia temps
havia entrat. La seua, vull dir, era una mort amicalment anunciada. Tot i això,
quan te la confirmen —la mort d’algú a qui has apreciat—, la notícia t’impacta
de cor i de ment. I et deixa «perplex». No tinc espai per a contar records, idees, il·lusions i fracassos
compartits. Que són personals, generacionals, i de «país». La primera volta que
el vaig sentir parlar, Marqués em va fascinar. El seu compromís polític i el
seu estil brillant, sensible i heterodox, me’l van fer veure com un líder
possible del «país valencià» que somiavem els joves dels setanta. El vaig
tractar de prop, després d’haver llegit País perplex. La lúcida tendresa, el pensament audaç, el sentit de l’humor, i una
lluentor amarga en la claror dels ulls, captivaren la meua atenció i em
provocaren vera admiració. Marqués era brillant. Com a orador gastava un
llenguatge juganer, modern, desacomplexat, àcid i líric alhora. «Ni fam, ni
fem, ni fum» va ser una frase o eslógan que definia tant el seu ideari com la
seua persona. Ell tenia el que llavors calia per ser una veu referencial d’una generació
jove. Però el país imaginat de Marqués era una utopia, no una realitat
factible. Una generació que volia revolucionar Europa s’adonà que no la
deixaven canviar de casa, o sa casa, com se sol dir. I canvià la vida. Però el
país real seguia i segueix tan «perplex», o més. Perquè ara hi ha una amplia
minoria conscient del que és, i del que no l’han deixat, o no ha pogut, ser: un
País complet. Marqués, si més no, és un nom referencial que permet seguir
somiant un país utòpic, seguir somiant el somni. Font: Levante, 8 de juny del 2008 Conte infantil: Caperucita i el llop Caminava Caperucita pel bosc, que era un bosc ple de pins; i duia a
la seua àvia una cistella amb coques diverses. L'àvia estiuejava al Perellonet
i Caperucita, per això, havia de travessar el bosc del Saler. Doncs bé,
va sortir el llop i Caperucita el saludà amablement. «Hola, llop —li
digué—; com és que et passeges per ací?» «Busque oportunitats d'inversió,
alhora que de promoció del desenvolupament que tant ens interessa als
valencians», li va dir el llop. Caperucita continuà marxant cap al
Perellonet i quan tornà es va trobar que el llop s'havia menjat el bosc, i no
l'àvia; perquè, és clar, l'àvia no era urbanitzable. Josep Vicent Marqués, País perplex (1973) |