Pere Calders: 

quaranta-quatre contes (molt) breus

 

Extrets d’Invasió subtil i altres contes, De teves a meves, Tot s’aprofita i L’honor a la deriva

 

El fill de Venus

Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor. A propòsit de l’amor, totes les declaracions són indiscretes, fins i tot aquesta.

 

 

Per a un demà millor

(Drama en menys d’un acte)

L’escena representa:

A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.

FI

(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)

 

 

El mirall de l’ànima

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

 

 

A tornajornals

Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli), fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.

 

 

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses...

 

 

La fi del cap

De fet, entre el meu cap i el meu cos havia existit un divorci des del principi. El cos denotava una vocació per a conservar la petitesa i especular-hi, fent que tots els moviments tendissin amb una mena d’avidesa cap a l’arrauliment. El cap, no. El cap era gros, audaç, i pensava coses realment engrescadores.

Un dia, trobant-me al llit amb una estimada meva, vaig sentir que el cap emmalaltia seriosament, mentre el cos mantenia l’equilibri, repartint la salut amb normalitat per tots els llocs que estaven sota la seva vigilància.

—Amiga —vaig dir—, em sembla que el cap se’m morirà.

Ella es va esverar tant que vaig sentir, imperiosa, la necessitat de tranquil·litzar-la.

—Mira: no passarà res. Enterrarem el cap dins un barret, i veuràs com la placidesa del món es mantindrà plana, quieta com és del nostre gust. Cap país no alterarà la seva hora oficial, ni cap invasió no serà detinguda. Demà, milers d’ombrel·les s’acararan al poder del sol i cada u podrà dir-hi la seva.

Es va adormir sota la protecció dels meus braços, segura que tot aniria tal com jo li explicava.

 

 

De quan les bèsties parlaven

«Hi ha una tendència excessiva a afalagar les femelles. S’ha parlat molt de la gallina, i gens de mi, que sóc el gall dels ous d’or.»

 

 

Pels volts del paller

Buscava en el comerç un bon forat per a la meva agulla, però al final va resultar que només se’l podia fer ella mateixa. Per la por d’espuntar-la, la vaig deixar nua tal com havia vingut al món.

 

 

Història castrense

Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.

Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

 

 

Venim de la pols

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.

 

 

Discreció

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

 

 

Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces.

 

 

Obcecació

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

 

 

Lligant caps

La present és una d’aquelles històries que comencen en un cafè i no se sap com acaben. Al taulell, o al voltant d’una taula, un client explica als amics:

—Es diu que els ulls són un dispositiu per veure com és allò que ens volta i com són els altres. ¿Però i per mirar a dins d’un mateix? En aquest sentit, com cecs. ¿O bé passa que tot el que veiem a fora és, en realitat, el que portem a dins? Aleshores, no ens hauria d’estranyar que hi hagin tantes desgràcies. D’una manera o altra (i tirant llarg!) només veiem la meitat del que hi ha, o sigui que dos ulls o són massa o són poc, però mai la mida justa. És un motiu poderós per a afirmar que no és que la naturalesa sigui sàvia, sinó que sap una colla de coses de memòria i les repeteix com un lloro.

 

 

L’exprés

Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

 

 

Vent gris

La bruixa el va maleir de lluny i només el tocà de passada. Però fou una passada forta, ja que a partir d’aleshores va arrossegar la meitat d’ell mateix com si arrossegués una ala.

 

 

Copyright

Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

 

 

Costums d’altres terres

Els indis alosa són lletjos sense excepció, però molt amistosos i summament hospitalaris. Així que et reben a casa, t’ofereixen la dona a tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar.

 

 

No se sap mai

De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

 

 

Nota biogràfica

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

 

 

Qüestions de tràmit

Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.

 

 

Balanç

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

 

 

Passos comptats

Des del revolt, vaig preguntar on començava aquell camí, i uns caçadors m’explicaren que just on es retallava la silueta del salze damunt l’horitzó. Vaig caminar fins a escorxar-me els peus i, en arribar al salze, un home clavat a terra em digué que allò no era cap començament, sinó un dels finals. En descobrir la meva mirada d’estupor —i qui sap si d’espant—, l’home clavat a terra em recomanà que no fes escarafalls i que em busqués un sot arrecerat i a mida abans no es pongués el sol. «Després —afegí— tot són presses.»

 

 

Judici precipitat

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. Però no: el noi em va dir que s’havia equivocat de pis i em va demanar que li tornés la flor.

 

 

Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

 

 

Altres dimensions

Per necessitats d’espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, el rebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de no ésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i un cobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquè ja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quan surto de casa, vaig d’esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.

 

 

Obituari

Males notícies: s’ha mort aquella vella que no es volia morir mai. La baixa és particularment sensible, perquè l’aguantava la fama de la seva curiositat desperta, no es volia perdre res. I ha passat —no ens enganyem— allò que ja era de témer.

Ara, el problema és buscar-li substitut. Queda oberta la convocatòria.

 

 

Forats negres

L’amic era d’aquells que s’animen en les converses de sobretaula, a l’hora del cafè. Va posar-me suaument la mà damunt el braç i em digué:

—No ens enganyem, tu. Nosaltres som l’esdevenidor del passat i, alhora, el passat del futur...

I, engolant la veu, va afegir:

—Per molt estrany que sembli, l’home no ha tingut mai present.

 

 

Espais blancs

A mi només em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

 

 

La planeta

La tiradora de cartes (i també especialista en bola de cristall, segons els anuncis) va dir al client que treuria premi a la rifa.

Després de la fallada, el client va reclamar iradament perquè no havia tret.

—Quin número teníeu? —va preguntar-li la fetillera.

—Cap!

—I doncs? Com volíeu treure?

—Vós em vau dir que tindria sort, i si la sort posa condicions, plego! A base de comprar números pot treure qualsevol!

Tenia raó, era indiscutible, i la dama endevinadora va tornar-li els diners de la consulta. La qual cosa, si es considera bé, ja era una confirmació dels seus auguris.

 

 

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.

—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.

—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

 

 

L’ordre dels factors

Va tocar-li un entrevistador d’aquells que es volen lluir amb preguntes impertinents. L’invitat al programa era un prohom il·lustre i el locutor va preguntar-li de sobte:

—Vós seríeu capaç de donar la vida per una idea?

L’entrevistat s’obrí de cor i, tot oferint el perfil afavoridor a la càmera, respongué:

—No. M’estimaria més de trobar una idea que em salvés la vida.

 

 

Meteorologia aplicada

Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d’un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.

 

 

Els bons costums

El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.

 

 

Ars poètica

Li va sortir una rima preciosa, d’aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s’hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.

 

 

No costa res d’ésser amable

De cop i volta, quan menys s’ho esperava, la seva estimada va dir-li: «T’has fet gran!». Intrigat, va mirar-se en un mirall de cos sencer i comprovà que encara era objecte d’amor, perquè no era que s’hagués fet gran, sinó que es feia vell, amb bosses i arrugues que se li anaven menjant la figura. En un cas com aquell, tots els eufemismes eren d’agrair.

 

 

Trànsit

A l’hora de la mort el sacerdot va provar d’assistir-lo i ell, amb un filet de veu, li preguntà:

—Perdoni, mossèn: quines garanties tinc?

—Tot depèn de la voluntat que vostè hi posi... —va respondre-li l’eclesiàstic amb un to altament professional.

I el moribund va tancar els ulls, amb una conformitat que hauria de servir d’exemple. L’un se’n va anar i l’altre es va quedar, tots dos submergits en un mateix misteri.

 

 

Via morta

El forense va donar un cop d’ull a les dues ratlles paral·leles, rovellades i cobertes de males herbes. «Crispadora paradoxa!», digué. «Aquesta via ha mort perquè el tren l’ha aixafada poc.»

 

 

Prescripció facultativa

El metge va ésser taxatiu. Cal que sigui així, no podem pas criticar aquests professionals, perquè quan es mostren severs ho fan pel nostre bé.

Va dir-li:

—Des d’ara mateix, un canvi total de règim. Oblidi’s de les coses que li agraden i comenci a acostumar-se a aquelles altres que li desplauen. Si em creu a mi, encara podrà viure una colla d’anys.

Sortí del consultori amb l’ànima als peus, perquè acomiadar-se dels bells moments sempre convida al pessimisme, ni que sigui a canvi de la promesa de durar més.

Travessà el carrer a les palpentes, sense reparar en el semàfor, i una furgoneta de la Tintoreria Esperança el va aixafar.

Un d’aquests transeünts que hi corren de seguida va provar d’assistir-lo, i recollí unes paraules balbucejants de l’accidentat:

—Per aquest viatge no necessitava alforges...

—Què diu? —volgué saber el benemèrit ciutadà que el socorria.

—...sobretot —afegí el ferit—, quan algú m’acaba de buidar les alforges.

—Què vol dir? —insistí l’home diligent.

Però ja no obtingué resposta, perquè el malalt greu acabava de morir d’una altra cosa.

 

 

L’edat d’or

Va llevar-se emmurriat, amb el geni de través, i començà a regirar tota l’habitació. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota els mobles.

La seva dona, del llit estant, amb les mans al clatell, se’l mirava amb un somriure mofeta i l’aire de deixar-lo fer. «Si trenques res», pensava, «ja em sentiràs.» Al cap d’una bona estona, li preguntà:

—Què et passa, ara? Què tens?

—He perdut la memòria i no la trobo enlloc! —va respondre ell amb un rebuf.

La dona va esbatanar els ulls, alçà els braços com si clamés al cel i enrigidí tots els músculs de la cara, per expressar la infinita paciència d’aquest món.

—Que no ho veus, infeliç —digué—, que la portes posada?

 

 

Val més no tocar-ho

Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir.

I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.

 

 

L’antiga saviesa

La meva àvia, la materna, era una persona molt serena, molt efectiva (en el bon sentit de la paraula).

Una vegada, mentre teixia un jersei per a l’oncle Manuel, van dir-li que dins d’una hora i mitja l’aniria a veure el notari, per tractar de les complicacions d’un testament. I ella, sense alçar la mirada, respongué:

—Demaneu-li que vingui demà. El que ara em preocupa no és l’hora, sinó la mitja.

 

 

Què hi podríem fer?

Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va somiar que era una papallona i l’endemà, en despertar-se, no sabia si era un mandarí o una papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant del Port de la Selva que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per sempre més. Sort van tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident, perden cos i poesia.

 

 

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?

—Què vols dir?

—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa...

—I doncs? Què faries, tu?

—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?

—No.

—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

 

 

Contes de Pere Calders extrets dels reculls Invasió subtil i altres contes (Barcelona: Edicions 62, 1978), Tot s’aprofita (Barcelona: Edicions 62, 1983), De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé (Barcelona: Laia, 1984) i L’honor a la deriva (Barcelona: Edicions 62, 1992).